El 25 de desembre fum, fum, fum...

un cor d'àngels l'esperaven al cel, 

per poder celebrar amb ella l'últim dia de Nadal♥

malcriada.

TORNARÉ A PUJAR DE PES PAPA.

TORNARÉ A ESTAR BÉ.

DEIXARÉ DE PLORAR PER TU.

DEIXARÉ DE TROBAR-TE A FALTAR.

NO ET MENTIRÉ. NO SOMIARÉ, NO SERVEIX DE RES.

PERÒ PER FAVOR NO EM TORNIS A FER MAL.

EM TOCARÉ TANTES NITS COM FACI FALTA, APRENDRÉ A ESTIMAR-ME. 

EM FARÉ DESITJAR.

NO TORNAREU A DESTROSSAR-ME.

NO EM FARÀS MAI MÉS MAL.

NO RIUREU SENSE MI.

NO PLORARÉ SOLA.

NO ESTARÉ MAI MÉS SOLA.

SERÉ COM EM DONI LA PUTA GANA DE SER.

VULL SENTIR-ME BÉ PAPA, PERÒ ABANS HE D'ESTAR-HO.

VULL QUE ALGÚ EM CUIDI D'ES D'AQUÍ. 

buscant un somni, fugint del dolor

i empeny el Sol tant bruna, tant forta i prohibida, i es descorda la brusa, al seu cos un somriure viu.. et donaria amor si poguessis tornar-me'n, et donaria amor si ens poguéssim mirar, et donaria el món si poguessis parlar-me,t'ho donaria tot si et pogués estimar.'

Tremolant poc a poc surt del cine, sessió de nit avui ja és l'últim dia. S'endu el cartell, arriba a casa i l'espia, l'habitació es transforma en un món nou. i li escriu cent mil cartes, la busca i viatja, el seu centre s'escapa, perd l'ordre i la casa. apaga el Sol tant bruna, tant feble i cohibida, s'enfonsa en les ombres, al seu cos un somriure viu.. Et donaria amor, t'ho donaria tot si et volguessis quedar, et donaria el món, t'ho donaria tot si pogués ser veritat.'

desglosando

M'estimo i m'accepto tal com sóc, estimo a cada cèl·lula del meu cos.
M'estimo i m'accepto tal com sóc, estimo a cada cèl·lula del meu cos.
M'estimo i m'accepto tal com sóc, estimo a cada cèl·lula del meu cos.
M'estimo i m'accepto tal com sóc, estimo a cada cèl·lula del meu cos.
M'estimo i m'accepto tal com sóc, estimo a cada cèl·lula del meu cos.
M'estimo i m'accepto tal com sóc, estimo a cada cèl·lula del meu cos.
M'estimo i m'accepto tal com sóc, estimo a cada cèl·lula del meu cos.
M'estimo i m'accepto tal com sóc, estimo a cada cèl·lula del meu cos.
M'estimo i m'accepto tal com sóc, estimo a cada cèl·lula del meu cos.
M'estimo i m'accepto tal com sóc, estimo a cada cèl·lula del meu cos.
M'estimo i m'accepto tal com sóc, estimo a cada cèl·lula del meu cos.
M'estimo i m'accepto tal com sóc, estimo a cada cèl·lula del meu cos.
M'estimo i m'accepto tal com sóc, estimo a cada cèl·lula del meu cos.
M'estimo i m'accepto tal com sóc, estimo a cada cèl·lula del meu cos.
M'estimo i m'accepto tal com sóc, estimo a cada cèl·lula del meu cos.
M'estimo i m'accepto tal com sóc, estimo a cada cèl·lula del meu cos.
M'estimo i m'accepto tal com sóc, estimo a cada cèl·lula del meu cos.
M'estimo i m'accepto tal com sóc, estimo a cada cèl·lula del meu cos.
M'estimo i m'accepto tal com sóc, estimo a cada cèl·lula del meu cos.
M'estimo i m'accepto tal com sóc, estimo a cada cèl·lula del meu cos.
M'estimo i m'accepto tal com sóc, estimo a cada cèl·lula del meu cos.
M'estimo i m'accepto tal com sóc, estimo a cada cèl·lula del meu cos.
M'estimo i m'accepto tal com sóc, estimo a cada cèl·lula del meu cos.
M'estimo i m'accepto tal com sóc, estimo a cada cèl·lula del meu cos.
M'estimo i m'accepto tal com sóc, estimo a cada cèl·lula del meu cos.
M'estimo i m'accepto tal com sóc, estimo a cada cèl·lula del meu cos.
M'estimo i m'accepto tal com sóc, estimo a cada cèl·lula del meu cos.
M'estimo i m'accepto tal com sóc, estimo a cada cèl·lula del meu cos.

Siguis qui siguis, fossis qui fossis, gràcies.

No tinc putes ganes de sorpreses. Que passi el que hagi de passar, però que passi ja!

pol, linda, puta. si teniu algo a veure no estaria de més que m'ho expliquessiu. s'agraeix♥

Oxigen .

M’agradaria trobar-me dins l’aire, que respires per un moment. M’agradaria trepitjar a terra, en ferm i tu al meu costat.

El meu reflexa dins dels teus ulls buits com aparadors, i el silenci ens trenca, m’agradaria poder fer-ho millor..

i reboto, i no et trobo, a prop.

Voldria dir-te tantes coses, però per mi mai tens un moment, persegueixo els nostres somnis, i a tu t’és indiferent.

Tantes mentides i tantes històries, i em sembla que no saps qui sóc, i el silenci ens trenca, m’agradaria, ser molt millor.

I no et trobo.. en lloc.

He recordat el vell far de vuit braços, no vem dormir, vem parlar, fins veure el Sol.

On puc trobar, un nou camí, rera els teus passos? Vull un altre nit, per poder dir tot el que sento.

Dilluns no existeixes,

dimarts despertes

i estem junts fins dimecres.

Dijous veus la llum,

ja ve divendres, de festa,

dissabte i diumenge.

Tu sempre has esperat, alguna senyal observant rere la finestra.

Jo no et puc ensenyar els colors del mar al teu davant,

tens la porta oberta.

– S’il vous plaît… dessine-moi un mouton…

TRADUCCIÓN (no tenéis excusa) --->  http://www3.sympatico.ca/gaston.ringuelet/lepetitprince/capitulo21.html

Aleshores va ser quan va aparèixer la guineu.

-Bon dia- va dir la guineu.

-Bon dia -va respondre educadament el petit príncep, que es va girar, però no va veure res.

-Sóc aquí -va dir la veu -, sota la pomera...

-Qui ets? -va dir el petit príncep -. Ets molt bonica...

-Sóc una guineu -va dir la guineu.

-Vine a jugar amb mi -li va proposar el petit príncep-. Estic tan trist...

-No puc jugar amb tu -va dir la guineu-. No estic domesticada.

-Ah! perdona -va fer el petit príncep.

Però, després de reflexionar, va afegir:

-Què vol dir "domesticar"?

-Tu no ets d'aquí -va dir la guineu-, què busques?

-Busco els homes -va dir el petit príncep -. Què vol dir "domesticar"?

-Els homes -va dir la guineu- tenen escopetes i cacen. És molt empipador. També crien gallines. És l'única cosa interesant que fan. Busques gallines?

-No -va dir el petit príncep-. Busco amics. Què vol dir "domesticar"?

-És un cosa massa oblidada -va dir la guineu-. Vol dir "crear lligams..."

-Crear lligams?

-Es clar -va dir la guineu-. Per mi, de moment només ets un nen igual que cent mil altres nens. I no et necessito. I tu tampoc no em necessites. Per tu només sóc una guineu igual que cent mil altres guineus. Però, si em domestiques, ens necessitarem l'un a l'altre. Per mi seràs únic al món. Per tu, jo seré única al món...

-Ja ho començo a entendre -va dir el petit príncep-. Hi ha una flor... em penso que m'ha domesticat...

-Pot ser -va dir la guineu -.A la terra s'hi veuen tota mena de coses...

-Oh!, no és pas a la Terra -va dir el petit princep.

La guineu va semblar molt intrigada:

-En un altre planeta?

-Sí.

-Hi ha caçadors, en aquest planeta?

-No.

-És interessant això! I gallines?

-No.

-No hi ha res perfecte- va sospirar la guineu.

Però la guineu va tornar a la seva idea:

-Duc una vida monòtona. Caço gallines, els homes em cacen. Totes les gallines s'assemblen, i tots els homes s'assemblen. Per això m'avorreixo una mica. Però, si em domestiques, la meva vida serà com si li toques el sol. Coneixeré un soroll de passos que serà diferent de tots els altres. Els altres passos em fan amagar sota terra. El teu em cridarà fora del cau, com una música. I a més, mira! Veus, allà baix, els camps de blat? Jo no menjo pa. Per mi el blat es inútil. Els camps de blat no em recorden res. I això és ben trist! Però tu tens els cabells de color d'or. Aleshores serà meravellós quan m'hauràs domesticat! El blat, que és daurat, em farà pensar en tu. I m'agradarà el soroll del vent entre el blat...

La guineu va callar i va mirar una bona estona el petit príncep:

-Si us plau... domestica'm! -va dir.

- D'acord -va respondre el petit príncep -. però no tinc gaire temps. Tinc amics per descobrir i moltes coses per conèixer.

-Només es coneixen les coses que es domestiquen -va dir la guineu-. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Compren coses fetes als comerciants. Però com que no hi ha comerciants d'amics, els homes ja no tenen amics. Si vols un amic, domestica'm!

-Què s'ha de fer? -va dir el petit príncep.

- S'ha de ser molt pacient - va respondre la guineu -. Per començar t'asseuràs una mica lluny de mi, així, a l'herba. Jo et miraré de reüll i tu no diràs res. El llenguatge és una font de malentesos. Però cada dia et podràs asseure una mica més a prop...

L'endemà el petit príncep va tornar.

-Hauria valgut més que tornessis a la mateixa hora -va dir la guineu-. Si véns, per exemple, a les quatre de la tarda, des de les tres ja començaré a ser feliç. A mida que anirà passant l'hora, cada cop em sentiré més feliç. A les quatre, ja m'agitaré i m'inquietaré; descobriré el preu de la felicitat! Però si vens a qualsevol hora, no sabré mai quan m'he de preparar el cor... Calen ritus.

-Què és un ritus? - va dir el petit príncep.

- També és una cosa massa oblidada -va dir la guineu-. És el que fa que un dia sigui diferent dels altres dies, una hora, de les altres hores. Hi ha un ritu, per exemple, entre els meus caçadors. El dijous ballen amb les noies del poble. Per això el dijous és un dia meravellós! Me'n vaig a passejar fins a la vinya. Si els caçadors ballessin quan volguessin, tots els dies s'assemblarien i jo no tindria mai vacances.

Així doncs, el petit príncep va domesticar la guineu. I quan es va acostar l'hora d'anar-se'n:

-Ai!- va dir la guineu- ...Arà ploraré.

- És culpa teva -va dir el petit príncep-, jo no et volia cap mal, però tu has demanat que et domestiqués...

-És clar que sí -va dir la guineu.

- Però ara ploraràs! -va dir el petit príncep.

-És clar que sí -va dir la guineu.

- Així no hi surts guanyant res!

- Hi surto guanyant -va dir la guineu-, pel color del blat. Després va afegir:

- Torna a veure les roses. Entendràs que la teva és única al món. Després vine a dir-me adéu i et regalaré un secret.

El petit príncep va anar a veure les roses.

- No us assembleu gens a la meva rosa, encara no sou res -els va dir-. No us ha domesticat ningú i no heu domesticat ningú. Sou com era la meva guineu. Només era una guineu igual que cent mil d'altres. Però ens hem fet amics i ara és única al món.

I les roses estaven incòmodes.

- Sou boniques, però esteu buides -va continuar dient- No es pot morir per vosaltres. És clar, un vianant qualsevol es pensaria que la meva rosa és com vosaltres. Però ella és més important que totes vosaltres juntes, perquè és la que he regat. Perquè és la que he posat sota la campana. Perquè és la que he protegit amb el paravent. Perquè li he matat les erugues (menys dues o tres per les papallones). Perquè és la que he escoltat queixar-se, o presumir, o fins i tot de vegades callar. Perquè és la meva rosa.

I va tornar amb la guineu:

- Adéu- li va dir...

- Adéu- va dir la guineu -. Aquí tens el meu secret. És molt senzill: només s'hi veu bé amb el cor. L'essencial és invisible als ulls.

- L'essencial és invisible als ulls - va repetir el petit príncep, per recordar-se'n.

- És el temps que has perdut amb la rosa, que la fa tan important.

- És el temps que he perdut amb la rosa... -va fer el petit príncep, per recordar-se'n.

- Els homes han oblidat aquesta veritat -va dir la guineu-. tu no l'has d'oblidar. Et fas responsable per sempre d'allò que has domesticat. Ets responsable de la teva rosa...
- Sóc responsable de la meva rosa... -va repetir el petit príncep, per enrecordar-se'n.

Asteazkena, 8 Abuztua 2012

Llavors ja és hora de que passi algo especial a la teva vida, no creus?

Vine preciosa i escolta’m: s'ha d'acabar el sentir-se impotent, el tenir por i el no trobar res a dir-nos quan la tristesa se’ns cruspeix. Tu i jo sabem el que és passar-les putes, però poder comptar amb tu, que encara que estiguis a mil quilòmetres de distància puguis fer de la més mínima cosa un somriure, és el que et fa ser imprescindible per mi.

Avui has de ser feliç, ho vull i ho desitjo. Portes tant temps acompanyant-me i sabent-te posar en la meva pell que no m’estranya que fins i tot els cops et facin mal a tu. Tanca els ulls i recorda, han sigut tants moments, tan bonics, tan plens d’il·lusions i de somnis que res pot equivaldre a tot el que hem viscut juntes.

M’equivoco si et dic que no hi ha paraules que igualin tot el sentiment que es va alliberar en aquells dos dies? Crec que mai amb tant poc temps, m’havien omplert de tanta felicitat. Cada moment va ser únic, màgic, inoblidable. Encara et puc sentir entre els meus braços, a punt de plorar pensant que seria incapaç d’allunyar-me de tu, ara que per fi et tenia. És impressionant com un sentiment així et pot acompanyar tots els dies de la teva vida, i que només de pensar-hi et retorni el somriure.

Et dec massa pitxin, ganes de viure, il·lusions, amor, promeses, somnis, riures i plors, créixer, créixer molt i amb tot això mai separar-nos. És que no pot ser de cap altre manera. Sé que ja ho saps però com que t’agrada sentir-ho i a mi dir-t’ho, que sàpigues que mai deixaré de cuidar-te, d’estar amb tu dia i nit si fa falta, d’intentar animar-te o fer-te pensar quan sigui moment de canviar les coses i que mai mai mai per res del món, faré que perdis el somriure. 

Maite zaitut nire txikitxu.      

moratones, lindos y extrañados moratones

No women, no cry, no no women

I said I remember when we used to sit

In the government yard in Trenchtown

Oba, ob-serving the hypocrites

As they would mingle with the good people we meet

Good friends we have had, oh good friends we've lost along the way

In this bright future you can't forget your past

So dry your tears I say

No woman, no cry

No woman, no cry

Oh my Little sister, don't she'd no tears

No woman, no cry

 

Said, said, said I remember when we used to sit

In the government yard in Trenchtown

And then Georgie would make the fire light

Log wood burnin' through the night

Then we would cook corn meal porridge

Of which I'll share with you

 

My feet is my only carriage

So I've got to push on through

But while I'm gone...

Everything's gonna be alright'

5/9/11

Ningú la veu, 

però se'ns traspua el rostre. 

Ningú la sent, però se'ns arrapa al cor.

És, en el fons,

un sentiment sols nostre...

No li busqueu raons,

hi és i prou!

                                                       20/02/10 a la meva vida, TRISTESA.

M'agradaria poder dir-te vida, que aquesta tristesa no m'està matant, que avui no he sangrat, ni ahir, ni mai. Que cada un dels somriures han estat certs. M'agradaria poder volar com ella, marxar lluny i oblidar tot el que ha estat passant. M'agradaria sentir algun dia que són els teus braços els que m'abracen i deixar regalimar les teves llàgrimes per la meva pell..

MAI podré tornar a riure vida, la por s'ha encarregat d'ocupar l'immens buit que ara regna dins meu, sento aquest pànic tant sotil i tant boig, de no ser capaç de somriure, quan dius que m'estimes.

        COBARDE? LOS COJONES!

-Tata, que hi tenies aquí a la panxa?

Venç                                                         .

                                              Aprèn

        Descobreix 

Atreveix-te

Imagina                              .

                                                                                  Somriu   

Creix 

                               Mou-te

.      Pensa

Coneix                                                   .

Inventa                                                                                            .

Construeix

                                              Estima

Recorda              . 

                                           Transforma

Lluita                                                              .

Comparteix                                    .

         Canvia  

                                                       Somia

Decideix-te 

                                                               Viu 

draps de cuina

-¿Aún no sabes porqué me fui no? Ven, quiero explicarte una cosa. Túmbate encima mio.
+Estás tu muy mandona hoy. 
-Cierra los ojos.
+¿De verdad quieres hacerlo?
-Sí. Abrázame. ¿Te acuerdas de cuando hacíamos de esto un juego?
+Anna tengo miedo.
-Te jodes.

+Habla.

-¿Mi madre te pegó?
+No.
-¿No? El día que vinisteis tu y Laia. No?!
+No.
-Ya.. ¿Duele más cuando el malo es alguien a quien amas verdad?
+Para por favor.
-Hasta que no me gire no habré terminado, cierra los ojos. ¿Puedes abrazarme más fuerte? Quiero sentirte.
+Basta. Te escucho pero prométeme que esto no te hará daño, que estarás bien.
-No te importó en ese momento, ¿te importa ahora?

-¿Porqué callas? Hagámoslo. 
+Va.

-Entré a la clínica por la tarde, fui a recepción como siempre y pedí por la doctora(....). Me mandaron a esperarla a su despacho, dónde hacía los deberes mientras ella terminaba su turno. Escuché como la llamaban por megafonía. Estaba sola. Oía los pacientes quejarse, las visitas entrar y salir. Ese olor a viejo, a muerte, a vómito. Bueno, tu lo sabes. Da bastante pena. Doctores y enfermeros yendo de un lado a otro. Gritos, llantos, risas y nombres extraños. Recetas y otras tonterías. Gente histérica, gente loca.
Me senté de espaldas a la puerta, prendí el ventilador, el de la feria de reis ¿sabes? Saqué los libros de mi mochila y los bolis. Y como siempre, mi madre me preguntó que que quería merendar. 
-¿Queda zumo de manzana?
#Sí, ahora vengo.
Abrí las puertas de los armarios y busqué mis galletas. Dejé la caja al lado de mis libros y me puse a hacer mates creo. Ese rollo del set i mig 
-¿recuerdas?
+Ya ves.
Entró y me dio mi taza amarilla y el zumo.
#Sírvete que ya eres mayorcita.
Lo hice.
#¿Como te ha ido el cole?
-Bien.
#¿Que has hecho hoy?

#¿Se te ha comido la lengua el gato? ¿Estás cansada?

Me puso las manos encima. Poco a poco, por la espalda. Una sobre cada hombro, empezó a hacerme un masaje. Me dejé. Abandoné mi cuerpo. Seguí estudiando o fingiendo que lo hacía. Ya sabia lo que vendría y tenia miedo. Quizás mas que eso, me derrotaron las ganas de llorar. Cada vez que mi madre me tocaba, fueran golpes o caricias, todo dolía. 
Fue bajando las manos hacia mis clavículas. La sentía mas cerca. Dejé de parpadear. Miraba fijamente la pared, los diplomas, los libros, las figuritas. Me puso las manos dentro de la camiseta. Abrí totalmente los ojos, se me llenaron de lágrimas. Quería decirle que parase, lo quería hacer. Fue bajando sus manos hasta llegar a mi pecho. Su respiración se aceleró. No sé si ella lo sabia pero yo ya estaba llorando. Me preguntó:
#¿No te gusta?
-Sí mamá- Le dije.
Ni siquiera tenia voz, no me salían las palabras, mi cuerpo no respondía. Quería gritarle que me dejara en paz. Que se fuera. Que nunca mas me volviese a hacer esto. Quería levantarme pero no dejaba de temblar. Empezó a darme besos por la nuca. Dijo:
#Sin camiseta estarías mejor. 
Me lo repetía, eso y ¿No quieres que te de besos por ese cuello precioso que tienes?
Quise desaparecer. Cerré los ojos muy muy fuerte. Seguía viendo la pared con sus tres diplomas y su firma. Los memoricé. Los había leído tantas veces durante ese rato.
La escuchaba respirar detrás de mi oreja. Inspiraba fuerte, como queriéndome oler. Movía las manos mas intensamente. Pensaba que me estallaría el corazón. Las lágrimas se me desbordaban y no podía decirle nada. 
Me desabrochó el sujetador.
Los ojos se me abrieron de golpe.

#Tócate.

Lloraba demasiado, gemí y creí ahogarme. Fue tan fuerte y de tan a dentro que hasta ella se asustó. 

Paró.

Me levanté, recogí todo tan deprisa como pude. No quise ni mirarle a la cara. Aun no sé que pensó. 
#¡Es que lo sabia, eres una cría! Me dijo.
Guardé todos mis libros y agarré la mochila contra mi vientre. El dolor era insoportable. Me fui.
Ese día mi padre estaba en casa. Sé que solo verme lo supo.
No volví a comer, ni a hablar. Mi madre nunca me pidió perdón.
Lo hice yo.
Siempre todo era mi culpa, al menos así lo aprendí. He de pedir perdón por todo lo que hago. Por todo. Ella lo quería así.

Me juré que esa sería la última vez.
No lo fue.

+ No lo sabía.

-Aina, sento el que sigui que et fes me mare. Sento tot el mal que t'he fet jo. Perdona'm per haver-te fet plorar ara. I sé que fa molt temps que t'ho hauria d'haver dit, però no he pogut deixar de guardar-te rencor. De veritat que ho sento.

+Teniamos doce años?

-Moltíssimes felicitats.

oh la la monsieur de la france! qu'est ce que c'est tout cette merder?

dimanche 12 août 2012

Carretera i manta, avui era un dia maco maco.. En quin moment ens hem oblidat de somriure? Avui, i sent només el puto primer dia ja necessito tornar. Ho sento, de veritat que no puc més. No sé com serà el dia de demà ni que m'espera, però es que és tal l'amargor que porto a sobre.. vull dormir durant la pròxima setmana i que al despertar-me ja tot hagi acabat. M'estàs fent tant mal Pol! És només el primer dia i potser el tercer cop que ploro avui, però és que si tot ha de ser així no ho aguantaré. No vull més destrosses, no vull cops, no vull crits, no vull plors, no vull desitjar morir un altre cop. Em trenca el cor haver de suplicar-te que, encara que només sigui una mica, m'estimis.

lundi 13 août 2012

Per mea sorpresa tal com vem acabar ahir és tal com comencem avui, no sé que putes m'esperava, la tristesa abunda. Es pot amb set dies tornar a l'infern del que has tardat tres anys a sortir-ne? Es pot, i segurament ve de molt abans, o és que mai n'he sortit del tot.

Vull trucar-te, vull parlar amb tu, escoltar-te i deixar que m'arrenquis un somriure.

Els àpats són el pitjor moment del dia. Som quatre a taula. Ni una paraula, ni una mirada. Ploro.

Avui he acabat el teu llibre, crec que mai m'havia sentit tant sola. Bona nit princesa.

Deixa de cridar-me Pol per favor, ja no puc més.

mardi 14 août 2012

Dia preciós. Tot el matí fent caiac, no està mal! M'encanta quan se t'oblida que m'odies, però ara mateix.. Em senta fenomenal el paper de boja, tota la plaça em mira. Crido i ploro. Què cony fa que no em consolis?

Per fi uns moments de animo pa' arriba! Llegiu-lo, llegiu-lo, llegiu-lo!! DEVENIR PERRA; d'Itziar Ziga, i perquè no?! Recomanat molt especialment a la meva hippielonguis, encara que ja no em llegeixis (sí ho fas truca'm o et profano el cony tros de puta!) i a dos personetes que segurament si que ho veuran encara que no entengueu res de res, però aquesta bíblia "transmaricaputabollo(...)" ha d'arribar a les vostres mans, OBLIGATÒRIAMENT!

A ritme d'Orxata Sound System tornem a la shit campigne, dolços somnis nena!

mercredi 15 août 2012 

Em desperto amb la pitjor sensació de fàstic que conec. Em sento asquerosa, sento fàstic per mi i per totes les persones amb les que penso. M'invento històries, sóc irreal. Em desperto i veig a un garrulo moreno, bastant rapat amb dos o tres dilates. Em mira i m'odia. He de dir-te que el meu germà no és el de la foto sinó aquest. El meu germà és una màquina de destrucció, no sé que putes li passa pel cap, ningú hi ha pogut/volgut entrar. Porta tatuat a l'esquena un triangle invertit, que pels que no ho saben és la manera en que es marcaven els homosexuals en els camps de concentració nazis. Ell mai m'ha dit que fos gai. Trobo increïble i una falta de respecte sobre si mateix que encara no m'ho reconegui, per la resta de la humanitat es descriu dient que té la bandera de Japó marcada al pandero potser des dels 15 anys, és exageradament feminista i defensa tots els drets de les persones (menys dels espanyols (que ell no considera persones)) per davant de tot. 

Però pel que fa a mi em sento derrotada, m'insulta, m'humilia, em colpeja. Deixem-ho així! Igual que tothom que el coneix no s'ho creuria, no puc descriure les ganes de matar-me que ara mateix em fa sentir. I sobre les explicacions de perquè vaig mentir-te, podria dir-te que no tinc cap foto amb ell, ni amb ell ni amb mun pare, és trist però és cert, i això que ara som tots tres a la mateixa furgo camí cap a Toulouse. Sempre m'han fet pensar que sóc massa rara com per tenir credibilitat en les meves històries, i quina raó! Arriba un punt que ni jo mateixa hi crec en mi, i sí no ho faig jo, qui és el guapo que ho farà?

El de la foto és un amic i la cabrejada que vem pillar l'altre dia amb mun germà, no era per prim ell sinó per prima jo i bastantes més coses que li va anar fotent i no tinc cap ganes d'explicar. Altre cop ho sento, a aquestes altures, sabent més tu de mi que jo mateixa, no mereixes cap engany. Realment em poso nerviosíssima en situacions tant patètiques com aquesta. I perdona'm, ho sento mil vegades més per haver-te ofès i posat trista l'últim cop que podia parlar amb tu abans de perdre'm per la ditxosa França. Tinc masses ganes de plorar.

Darrera de tot això, jo t'estimo Pol i t'admiro i em sento orgullosa de tot el que has fet i fas per canviar la vida de tantes dones en aquest món masclista i patriarcal. Sento haver-me avergonyit de tu durant tant de temps, sento haver-te fet mal, haver-me rigut i sobretot, sento que la mare només em volgués a mi. Sento haver-te cridat ahir davant de tota aquella puta gent. Jo mai he escoltat unes disculpes teves i mira no fan falta, he après a assumir-ho tot i reprimir-me. tinc més clar que mai, que l'única cosa que ens unia és la que ara ens separa i ens fa ser com som. Sabies perfectament el que passava a casa, sabies que em feia la mare quan les osties van deixar de ser pels dos, ho sabíeu tots dos pare i fill, però saps que? Veu marxar. Avui m'ha quedat del tot clar que aquestes, són les últimes vacances que passem els tres junts. 

Bé ja que ho menciono no som només tres, ara el pare dorm amb una dona, alta, morena i vegetariana extrema.  Salo li diuen.. Benvinguda a la happy family i encantada de coneixet però tia, no t'entenc!

Vull trucar-te petita, et trobo tant a faltar. Ploro. Som a la mateixa puta furgo i ningú se n'adona.

Toulouse, Toulouse, Toulouse.. Com totes les grans ciutats la gent està pirada. Quins records no Clareta? Ooooh jamming! 

Avui escric massa però és el que hi ha, veig els problemes i són reals. No m'agrada entendre que el meu germà és obès. M'importa la polla si a algú li sembla un problema d'aspecte físic, és que és una puta malaltia. Gelats, melindros, granitzats, entrepans, galetes, xocolata i vengaa y dale! És compulsiu, ni té gana ni la perd, és que com més l'afecte és en l'ànim. I quina jilipollada però tots aquí depenem d'això. Sí el Pol és feliç, la resta viurem en pau. 

D'una manera o altra tots els problemes que hem passat els tres, els hem acabat avocant en el menjar. Anorèxia, obesitat, ansietat, drunkorèxia (si és que existeix com a tal), atracons.. Deixe-m'ho aquí.

El meu pare és la persona més reprimida que conec. L'última mostra d'efecte que li recordo, va ser al sortir d'un vestidor del bershka amb el que va ser el meu vestit de cap d'any de fa dos anys. -Ets preciosa- Em va dir. Li brillaven els ulls, mai l'havia vist així. Vaig plorar a l'instant, i per no perdre la costum, em vaig retirar al vestidor perquè ell no ho veiés.

Al meu pare qualsevol cosa que li molesti per mínima que sigui, la desfoga en el menjar. Sigui cuinant o menjant. Sempre ho ha fet, jala ansiós, respirant com un desesperat mentre empassa, donant cops i fent sorolls amb els coberts i el got cada cop que talla, punxa o beu. Em repugna d'una manera tant bèstia que es comporti així, crec que no hi ha cosa en ell que em faci més mal. Ell ho sap i va ser així com vaig començar a deixar de menjar. Em posseeix veure'l. Marxo.

Sóc al lavabo tancada, als baixos d'un restaurant on hem sopat de puta mare, però ara mateix estic petada, em trobo fatal. Qualsevol que em conegui poc o molt sap que, que estigui tancada i sola en un lavabo no pot ser bo. De moment m'he despullat. 

Em faig fotos i pentinats.

Tranquil·les que no passarà res, avui que tothom m'odia, avui m'agrado.

jeudi 16 août 2012

Ja és tard com per començar el resumillo d'avui, però res.. Dir que m'ha fet molta il·lusió despertar-me amb la sensació de no tenir les mans deliciosament brutes. I no veure'm les lletres de la samarreta. Que m'han crescut les peroles! Quines coses per sentir-me orgullosa a dia d'avui...

El meu germà em mira com burlant-se de mi, no ho sé. Som en un bar fent una copa per passar la calor i tal. Ni una paraula. El pare està fent una volta amb la russa per un típic castell francès. D'aquesta dona res a dir. Ningú et prohibirà estimar de nou papa però no m'esperava que la portessis al nostre últim viatge. En fi, d'alguna manera l'havia de conèixer no(...)?

Pels putos horaris gavatxos avui ens quedem sense sopar. De veritat és aquest el motiu per el que m'estàs escridassant? Tranqui Pol, no fa falta que et preocupis ara que ja m'has fet plorar. -I tu perquè cony plores?!- No cal!

Des de la furgo de la gran happy family, informo al immens capullo que va inventar el GPS que ja es pot morir. Moltes gràcies!

Doncs molt bé, avui ni es sopa ni es dorm, sóc al malatero de la furgoneta, mà al cony i a calmar-se. Bona nit malparits!

vendredi 17 août 2012

5 i pico de la matinada: Comença a sortir el Sol & intentem tornar al càmping. Encara se sent olor a sexe, mea culpa. 

6 i pico: El trobem & arribo & vomito.

Dormim, dormim, dormim.

9 del matí: El meu pare em desperta. Està preocupat. -I la Salo?- -No ho sé, el més estrany és que s'ha emportat el sac de dormir- S'ha fugat! li he dit rient. A ell li ha sentat com una petada al cul ho sé.

Em vaig a dutxar mentre el meu pare la busca i el meu germà es va despertant.

Mentre era a la dutxa, el Pol ha aparegut i s'ha posat a la del meu costat. No sé per quina remota raó, el meu germà fa servir sempre els lavabos de ties.. Allà hem elaborat mil teories de que cony havia fet la russa durant la nit i de perquè s'havia pirat. Joder Pol no sabia que li tinguessis tanta ràbia! -El papa és meu- m'ha dit.

Al tornar a la tenda el pare i la Salo s'abraçaven. El Pol a marxat. 

Avui la que plora és ella, ara em sap greu collons!

Després de sopar et trucaré, al final he optat per canviar tots els bitllets que em queden per monedes i passar per una cabina, espero que duri molt perquè et necessito. Al menys estic de bon humor, en tinc moltes ganes cuca.

La Salo plora en un banc sola. Jo, amb el meu pare i el meu germà ens la mirem. Una criatura se li acosta, és preciós, somriuen. Es veu de lluny que seria una bona mare. El meu pare va amb ella, crec que estan emprenyats. Jo també ploro, el Pol que segueix amb mi, ho ignora.

Genial! Al final avui tampoc podré trucar-te, estem en un pueblucho de mala mort i al igual que ahir no sabrem arribar al càmping. A més, no he vist cap cabina. 

Ara, em pesa el moneder, estic trista i t'enyoro.

samedi 18 août 2012

Sempre m'ha afectat molt que es riguessin de mi. La mare ho feia contínuament, tant de mi com del meu germà. Hi ha tantes coses que voldria saber d'ella.. algun dia les hi preguntaré sense esperar una resposta, no ho sé, només per veure la cara que em fot.

A mi mai em va donar res de bo actuar com ella havia fet amb mi, davant de la meva cosineta de 3 o 4 anys. Es clar que la nena no ho entenia, jo tampoc en el meu moment! Em feia petonets, reia. Jo la mirava amb desig però que cony?! només actuava. Mai entendré que podia sentir la meva mare en fer-m'ho. Petita, a tu et demanaré perdó el pròxim dia que et vegi, dubto que ho entenguis i encara menys que te'n recordis, però tant tu, com jo, com la teva mami ho necessitem. Ets un tresor cuqueta i t'estimo taaaaant!

Avui està sent un dia estrany, he anat de compres amb la russa i n'estic bastant satisfeta en realitat. Tinc roba secsee! Ara el Pol i el pare visiten el museu de Toulouse Lautrec mentre la Salo i jo fem un gelat.

Aquest cop a la clínica em faran un monument. Estic bastant convençuda de que ara ja passo els 55 quilets que fa tant que se'm demanen, o al menys n'estic a prop. No sé si m'agrada però m'haurà d'agradar. Un dia d'aquests escriuré sobre l'anorèxia, sobre la meva al menys. Abans d'ahir vaig aprendre'n del tot el significat. I que voleu que us digui.. el concepte el tenim hiperdistorcionat.

Vaya percal he muntat. Sóc una imbècil i gairebé tiro la furgoneta daltabaix d'un pont. Només volia engegar el puto aire, no ha passat res, ho he fet sense voler cony! Després d'acribillar-me tots a insults, ningú ha sigut bo per disculpar-se. El pare m'ha donat un paquet de galetes al cap d'una estona perquè se'm passés la cabrejada. No es això papa, estic dolguda! Me n'he menjat una, el meu germà les altres 23.

Avui no és el meu dia. Les cabines telefòniques no van amb monedes estúpida! Dec ser viejíssima. Ho sento, espero que a tu les coses al menys t'hagin anat millor i no m'hagis trobat massa a faltar. Per fi demà ja torno, si al menys allà tot segueix igual.. Ara ven bé em fa por.

La mirada del meu germà contra la de la Salo plorosa, durant tot el sopar ha estat brutal. Crec que comença a despertar-me tendresa, que en comtes d'aliar-me amb mun germà, hauria d'estar de part seva. Jo sé el que és aguantar-lo. I si a ella la maltracta tal com a mi, no ho sé, de veritat voldria fer-hi algo. A ningú li hagués agradat compartir aquestes vacances amb nosaltres, molt menys si s'és d'un altre país, amb un idioma tant diferent. Вы цените девушка!

dimanche 19 août 2012

I doncs res, avui s'acaba. Tornem cap a casa, cadascú a la seva. Dinem al costat gavatxo per tant encara tardarem més a arribar.

Ara l'has cagat papa. He de dir que ja no hi ha ningú en aquesta família que no m'hagi pegat. 

Us felicito. Au revoir..!

canvi de rumb!

Anem a convertir l'escòria en guerrers, a convertir la palla en or, lo estrany en únic. És que potser no gira el món cada dia? O no pot caure una moneda a cara o creu?  Si et pares a pensar, la felicitat pot sorgir de coses minúscules.

Els grans imperis sempre han caigut pel seu propi pes; i és que dues pedres poden encendre un gran foc, i un petit moment pot durar tota la eternitat. Però a vegades, sense cap motiu, un gra de sorra es perd a la vora del mar i qui sap si només per culpa seva, les coses en aquella immensa platja canvien totalment.

Els canvis són molt ràpids, la gent no se n’adona. Quan hi ha alguna cosa molt difícil d’assimilar, mai ningú te la pot treure del cap, per moltes mentides que et diguin.. a qui li importes? Tothom és feliç.. tothom menys tu. L’únic sentit que té aquesta vida és seguir-ne la línea, no allunyar-se del camí que ens toca viure en un futur, si els rius desviessin la seva trajectòria podrien arrasar ciutats.

Mai donis gràcies per ser aquí, dóna-les per estar vivint la vida que t’ha tocat i haver-te sabut acostumar a ella, perquè ara això és l’únic que podrà fer-te feliç.

Denís, fum i somnis.  

Quan conegui la teva anima, pintaré els teus ulls..

Tens por?

Avui pots parlar-me, t’estic esperant.

No creus que s’hauria de parar tot aquest mal?

No creus que arribat aquest punt, ja seria més fàcil oblidar?

Corre. Corre més.

 Tanca’t amb balda, no deixis que entri ningú. Fes-ho per tu, salva’t aquest cop.

No ploris. No parlis, no miris, no escoltis.

No sentis.

No ploris, de veritat no ploris.

Posa’t els guants, els de color blau, aquesta nit et queden bé.

Ets bonica ho saps?

Tanca els ulls. Fes-ho a poc a poc.

Fa tant fred aquesta nit.

Estima’t.

Talla’t les ungles i estima’t.

Demà tot serà millor.

Cerca innocent algun tresor, com un petó de licor una tarda vora el foc,
cerca l'essència de l'amor tan màgic, tan diví, abraçat a un arc de sant martí 
vols la dansa del vestit, vull la lluna dins del llit fer-te la cullera a mitjanit

em quedaré despert, recordo el que vas dir ets tan macu tan petit,

en tens prou amb els teus dits, la manera de mirar són aquests ulls marró clar

que em tornen boig drecera al món demà i més on el temps i el sol no marxen mai

Desperto de nou i sóc allà, camí de tu

d'entre totes les estrelles jo, vull estar amb tu

ets tot allò que em porta a mi inclús la mort

i em fa més fort, vull ser un camí, un caminar amb el cor

Bon dia, llur llum seré, amb un petó matiner

oceànica sensació recordo aquella olor 

tan dolç i a poc a poc fent-nos l'amor aïllats de

la mirada del món reflexiu i convençut 

que, colze a colze junts som molt més que un

bonica, vola amunt i molt amunt, jo sempre seré amb tu..