domingo, 5 de octubre de 2014

Ahora no.

No duermes porque no quieres dormir, porque a veces deseas dormir y no despertarte más, y finges no tener sueño, lo finges para ti, es tu obra, tu necesidad, tu sabes que no es lo correcto, tu sabes que no debes desear morir, es como cuando no comes porque no tienes hambre, pero sabes que tienes que comer porque es lo que hacen los humanos y se trata de ser humana. Luego solo te sientes mal porque no querías comer. Ni por gorda ni por obediente, solo porque no querías comer y lo has hecho. Es lo opuesto a cuando te niegas a sentirte mal porque te crees que puedes sentir lo que quieras. Porque tratas de convencer a los demás de que vivir es muy fácil. Solo es que te sientes muy mal. No es solo, es que es mucho. Es incluso peligroso. Hoy por hoy no haces nada productivo, es así como muy contrario a como te imaginabas tu supuesto último año de vida. Ya no tienes esas ganas de parar y pensar y parar y sentir. Solo absorbes. Absorbes y contienes y no respiras, ya no. Ni te mueves ni te paras ni buscas entender nada, no tienes respuestas ni te atreves a preguntar. No vas al médico, no das abrazos, todos saben que algo jodido pasa, todos saben que no se te puede acariciar, que no te gusta el contacto humano, o que si que te gustaría te encantaría de hecho tenerlo, pero te niegas y no puedes, es como cuando te niegas a comer porque sabes que no puedes o que tu cuerpo no va a retenerlo y al final es así. No puedes y ya no quieres tener sexo. No atiendes en la calle, ya no observas, sales porque si no lo hicieses, todos los días serían igual, o serían lunes, o serían domingos que es peor, 24 horas de tarde de domingo 7 días la semana, 365 al año. Y regalas tu tiempo al café y a hacer nada porqué estás hasta el coño de ver las noticias, que no cuentan nada de nada de nada de nada. Y no te duchas ni te arreglas porque total, ¿Quién te va a ver? Y duermes durante el día porque así se hace más corto. Siestas antes de comer, siestas después de comer. Y preguntas continuamente a la gente a los amigos como les va, y deseas que en algún momento alguien te eche de menos y pregunte lo mismo, pero piensas que ojala no lo haga porque se sienta así. Porque ya no tienes ganas de que a nadie le vayan las cosas mal. Creo que eso es bueno. Se trata de hablar más, solo de eso. Hacerte escuchar y acercar, darte a conocer otra vez.  Fumas menos porque ya no tienes ganas. No bebes, no sales. Y no sales si no bebes. Tampoco te divierte ya pero te sientes menos vieja. Estás en ese punto en el que te crees tanto, que has conseguido que los demás te admiren. Tú te sientes poco ahora. Y a los demás les da absolutamente igual. Tienes gente en casa y no te importa quienes son, ni los vas a recibir ellos no vienen a verte a ti. Hablan y ríen y tu quieta tranquila, ríen sin ti. Que no te vean porque recuerda, llevas tres días sin ducharte y eso es desagradable. Pasas los días pensando tendría que hacer esto y debería enviar aquello, llamar a estos y pedir cita a eso que necesitaba, o que necesito. Lo comentas con todos y te dan la razón. Solo que la pereza se ha embriagado de miedo y ya no lo haces porque poco te importa. Porque al final te sientes bien. Entonces ¿lo necesitas? Empiezas a sospechar que se acerca lo peor. No buscas que hacer, porque no quieres. Esperas que cuando pase, puedas reaccionar y todo salga bien. Aunque crees que así no va a ser y temes sobretodo el tener que dar esa respuesta. Pero deseas que vaya bien hasta siempre y que no haya que dar explicaciones. Que no caigas si la ves o sí, que caigas y te hundas y te hundas hasta lo más profundo y así ella deje de verte y mirarte. Y no te diga nada cuando ya no te vea. Pero sabes que si pasa te tumbarás al suelo. Al suelo que sea, allí no podrás moverte y no tendrás que hacerlo, solo llorarás y desearás abandonar tu cuerpo con tanta conciencia que quizás lo consigas. Si fuera posible abandonarme entonces, lo haría. Decides pasar este tema y te convences que no te ha dañado pensarlo. Nada te sorprende. No esperabas poder aburrirte tanto de ti misma pero ya no quieres cosas malas en tu vida es por eso que lo evitas todo. Escuchas música buena, pero buena de verdad, nunca habías tenido tanto tiempo para dedicarlo a ello. Te gustaría leer y pintar o tocar la harmónica por ejemplo. Pero es este miedo vestido de camuflaje que te impide mover un dedo. Todo lo has dejado a medias. Todo. Es (in)creible que puedas sentirte tan realizada con lo poco que has hecho por ti. Más (in)creible es que alguien pueda sentirse orgulloso de esto. Esto soy yo. Así como me califica mi hermano. Aquí se acabaron las ganas de pensar más, es domingo, llueve mucho, mi perrita llora porque tiene miedo y la menda tiene que cuidarla. Quien le dirá que no a esa carita.


Vuelves a las andadas, a dormir cuando sale el Sol. Los truenos hacen temblar las paredes. Y por primera vez en la noche te agrada sentirte así. Es realmente decepcionante haber aguantado tanto por esto.

miércoles, 10 de septiembre de 2014

Menjar és la base.

Tornaràn els dies de por, de canvi i de tristesa.
Tornaràn les tardes de diumenge, segur.
(Pessimista) 
Però ara em sento realment feliç.

Ahir va ser una tarda preciosa, de les més boniques de tot l'estiu. La vam esquerdar i no va fer falta ni tant sols una abraçada. Fou un silenci intranquil encara que preciós. Sort que ets alegre, 
sort que vas ser tu.

Demà marxo, cada cop més lluny, menys acompanyada, més lliure. És tant agradable sentir que sols una cosa em preocupa. Només una.

He de tornar a fer-ho. I aguantar com he fet tants altres cops. Mossegar, empassar, aguantar. Mossegar, empassar i aguantar. No pensar. Ser inconscient. Deixar-me ser feliç.

I tancar els ulls i ballar sola, descansar. Dormir xopa sota la pluja. Sentir el terra. Respirar sota l'aigua. Tocar-te els dits. Acariciar-te la boca. Arrancar-me els budells. Veure't somriure. 
Fer-te somriure. 

Puc parlar-te des de les cinc fins a les dotze, després mirarem una pel·lícula, la que tu vulguis.

I que em trobis molt a faltar.

lunes, 25 de agosto de 2014

Cadaqués ja no existeix, ni les nostres tardes vora el mar.

Res comparat amb el que vull, disfressat del que una escull, si no fossis tant bonica et guanyaria cada dia, res, ha cremat tant poc a poc com la brisa del record que n'he fet, gotes d'or d'un sol tresor. No sé si val la pena abandonar un trist deixar-ho estar fins demà, no sé si val la pena abandonar un trist deixar-ho estar o potser si que seria millor així.
Res, com compartir aquest sol camí, potser triar va ser fallar. Si no fossis tant petita et trobaria cada dia. Un altre cop quan bufa el vent, no hi ha notícies per llegir. Dissimulant cada matí, jo em sento així. 
No sé si val la pena abandonar, un trist deixar-ho estar fins demà, no sé si val la pena abandonar un trist deixar-ho estar, potser sí, seria millor així. 

miércoles, 6 de agosto de 2014

Me'n torno.

El vent escampa les fulles, el temps arriba i se'n va.
Mai no em demanis la Lluna, ningú la pot agafar.. 
La vida cau i la pluja, el Sol ens pot eixugar,
sempre canvia la Lluna, pren el que et vulgui donar.

Mirant de tant en tant enrere, els peus a terra, el cor volant.
Endins el sentiment és tendre, voldria seguir somiant. 


lunes, 2 de junio de 2014

De tipa dura.

Ya que me ha acompañado todo el santo día la discografia entera de pereza, decir que merece la pena como mínimo escuchar esta canción, y si hay tiempo: por mi tripa, el sexo que me hace feliz, ella tiene un don, y llévame al baile.



Que no has sentit cops a la vida que de les caigudes se’n aprèn, que els anys no es perden  i que plorar no ha servit mai de res.
Seré una tia dura, ploranera però dura. Des de que he plegat de classes crec que han estat els dies mes profitosos de l’any fins ara. Arrel d'un consell m'he pres temps per pensar. En aquest entorn, en estimar, valorar, la família, l’amor, el permetre’m enfadar-me i no perdonar.

No tinc ganes de ser una moñas i venir a patejar culs a tot Déu. Sou a qui estimo i qui em feu posar així, avui entenc: “els teus problemes seran sempre els meus problemes”.
Avui entenc que probablement el problema no ha sorgit en la meva microfamília, que probablement l’arrel està molt solcada a terra i existia molt abans que jo, i que els meus pares.

Es diu que de pares maltractadors neixen fills maltractadors, que aquests, són una còpia del que han vist, i al no ser educats de manera correcta, en un futur seran incapaços d’educar com cal. (Suposo que sort en tinc del cau com a escola de vida, perquè del que se’m va donar a casa poc en podré aprofitar).

Penso en me macrofamília. Fins fa 7 mesos sols coneixia dos dels problemes existents. El de casa meva 1, i el de casa meva 2.
Això em portà a pensar en dues coses més: En me puta vida posaria la mà a sobre als meus fills, a casa mea no vull crits, no vull silencis, no vull plors, ni antipatia, ni indiferència, ni ignorància. No hi vull faltes de respecte, odi, rebuig, vergonyes, mentides i intolerància. Vull consciències sanes. Vull que es pugui aspirar a ser feliç. Jo si que hi crec en això.
Lo altre que penso és que si a casa meva 1 hi van haver problemes, i al alleujar-los (difuminar-los més aviat) i marxar, es van recrear a casa meva 2, és que possiblement els vaig portar jo. Que típic no lo de culpar-se? No vull donar excuses jo es que ho crec així. Es crearen problemes quan vaig començar a créixer. I no no els vaig crear jo però van sorgir amb mi.
I ara que? Casa meva 1 amb la família partida, és que potser estaríem morts sinó. Al menys jo si.

A casa meva 2 la cosa ha passat una mica al revés. Una família amb poc amor no és una família sincera i molt menys cohesionada. Per mi es començà a dividir, però amb mi es començà a trencar.
I ara que? El dictador a casa. Altrament dit síndrome de l’emperador el problema està en que el nostre emperador ja no és tant petit. Els cops fan mal, els crits fan mal i encara que fora de casa tot sigui jiji jaja la violència no sempre és continguda.
He de dir també que m’està semblant una puta merda no trobar ajudes de cap manera quan sembla a ser que és un problema cada cop més extés en aquest país i continent de merda. "...problemes de la burgesia..."
I novament una cosa que com més casos conec més fotut he trobat, la figura del pare SEMPRE SUDA de TOT.

Tornant a la macrofamília, tot i que sembla que les coses no sortiran mai del tot a la llum crec que es poden començar a intuir. Diguem doncs que de pares maltractadors NO neixen fills maltractadors. Però en famílies amb problemes de base, serà realment difícil corregir-los a cada nova generació. Pel contrari, amb el pas del temps es crearan més problemes, i empitjoraran els ja existents. Jo em declaro excepció.


Si per mi fos els diumenges s'hauria de prohibir reflexionar.
He odiat a més no poder haver somniat amb me mara.
He cregut oportú permetre'm estimar.
He entès que per mala sort, m'ha tocat viure una vida difícil. Però és el que hi ha, això va a sorts no? La família no es tria. Però no ho sé, no tot s'acaba aquí. Avui també he entès que d'altres coses tampoc m'han estat justes. Avui em permeto enfadar-me per haver sigut víctima.


miércoles, 26 de marzo de 2014

El año del huevo.



Hace calor y mamá y papá se quieren.
En la radio suena Nevermind.


Las playas están sucias y ETA se carga a más de 10 personas.

El mundo llora por la muerte de Freddie Mercury.
O por el terremoto de Pakistán, o el de Costa Rica y Panamá, o el de Italia. 
Por la tormenta perfecta, o el volcán Pinatubo.
O por el ciclón tropical de Bangladesh. 

EEUU destruye Irak.
En Tejas hay otra matanza.

El Sol se eclipsa durante más de 6 minutos.
Y poco a poco la Unión Soviética se disuelve.

América Latina vive cambios políticos con muy mal sabor de boca.
Apenas se menciona África pero algo pasa en Marruecos. 

Explotan bombas, hombresbomba, cochesbomba, ramosdefloresbomba, etc.

Barcelona prepara los Juegos "Políticos" (Olímpicos), y se limpia la cara.


El invierno es frío, y la pequeña no llora.


-No sabes lo que te espera- piensa 22 años después, 
tratando de recordar si el armario dónde dormía tenía algún tipo de ventilación.


miércoles, 26 de febrero de 2014

i tindràs futur.. (ni tant sols es menciona la possibilitat de que sigui bo)


-Sinceramente Anna a mi me suena a cola del paro.-

Perquè no en tinc prou i no n'he tingut prou. 
Perquè és el que vull. És el que vull. Ho desitjo, ho anhelo, ho necessito. Amb totes les meves forces. 
Perquè no entenc que sigui cap bogeria. Perquè no em sembla tant complicat. I segur que ho és, però es que vull fer-ho. 
Perquè no puc més, i me'n moro de ganes.
Perquè no és una fugida (o potser sí), però és un objectiu, una passió, un amor. No és que vulgui respirar. 

Sóc adulta. Si? Segur?
Sóc adulta, però ho sóc prou?

Toca de peus a terra idiota. Sigues racista, europeista, sigues millor que ningú.
Creu-t'ho perquè se t'han donat les eines per fer-ho.
T'hauries de sentir superior.
Precisament és la gent d'allà la que ve cap aquí i no al revés.

No ets capaç de viure sola.
No ets capaç ni de buscar uns papers i omplir-los tu sola.
Tingues una mica de consciència.
No ens ho pots fer això.

ARGENTINA????!!!! TXILE????!!
DE VERITAT????!!!

No duraràs ni una setmana.
De que et penses que viuràs allà?
Es que estàs disposada a fer cantonades?

NO.

Me n'alegro. Per fi dius algo coherent.
No ho entenc, no ho puc entendre a que es deuen tants canvis.
No veus a tot el que estàs renunciant? A tot el que pots renunciar i renunciaràs?

Jo encara no tinc res mama. No estic renunciant a res perquè no tinc absolutament res.

Que desgraciada no? Ets tant desagraïda. Jo es que no puc entendre que cony hem fet tant malament. Perquè les coses ens han de sortir així. I ho sento, ho sento de tot cor però tu estàs malalta, i no portes una vida fàcil. I sobretot, no l'ha pots viure sola.
Em sembla que la teva situació la coneixes perfectament. I si et penses que t'espavilaràs i trobes com fer-ho, endavant, ves-te'n a l'Argentina! Que tornaràs plorant, que no en tens ni idea de la vida, ni de com s'hi viu allà! Que et creus que ets una hippie i tot es tant senzill.. Els hippies de la meva època, que vivien dels somnis i es pensaven menjar el món amb cullera com tu, i ara són tots uns homes de traje. Sembles tonta nena.
 Que passa que el teu objectiu de vida ara es lligar-te una manta al cap i anar a donar la volta al món? És això el que vols? Viu-re del res? Passar gana?

Sí.

És exactament això el que vull. 
I mai, mai de la vida ho havia tingut tant clar.

Però es que tu et creus que això és un objectiu de vida. Això es que ja t'ho pots treure del cap, això és una merda. Ja pot ser dolenta la situació del teu país però es que tu no has viscut res encara. Des de que sóc persona he vist caure l'economia argentina dues vegades i et puc assegurar que aquella gent viu amb la por de que això passi, tots els dies de la seva vida. No té cap sentit fer-ho. Tu, una persona que no es para de queixar, que tot li sembla malament. No ho entens, no ho entens. Fes el favor de ser minimament coherent amb tu. Contempla les teves possibilitats. Qualsevol cosa que et treguis allà, no t'equivaldrà a cap títol de res a aquí.
(I qualsevol cosa que em tregui aquí, sí no que serà valida? Fotré una col·lecció de diplomes de cartró a la paret que vaya tela! I a més, i si el meu futur no estés aquí? I si no volgués estar-hi més aquí? Recorda que tinc tendència a abandonar-les les coses...)
 I m'és igual si vols anar-hi a estudiar o a fer el perroflauta, és més, encara em preocupa més que hi vulguis anar precisament a estudiar perquè no et servirà per a res treure't titolets de merda. 
No em semblaves tant absurda t'ho juro.

El que més greu em sap de tot, és que la vostra generació divagueu pels somnis sense saber que cony passarà l'any que ve ni que serà de vosaltres en un futur. Jo quan estudiava tant sols em preocupava del dia de demà, tenia una motivació pel que feia claríssima i a mi em sembla que tot això ho heu perdut. I sí es clar, també havia volgut viatjar i anar a llocs exòtics i formar-ne part. Però saps? Em vaig casar, i al meu marit els llocs exòtics li semblaven depriments, i malalts. I tenim una vida tant bona aquí, una casa, un hortet... i a la que me'n vaig deu dies de vacances, encara que no surti ni del país, ho trobo tant a faltar tot això. 

NO HI RENUNCIÏS ENCARA. 
Per favor, has fet les coses molt malament fins ara, i estic amb tu en que no sempre ha estat culpa teva, però sigues una mica realista. Parles del teu futur com si només depengués de tu. Com si només pogués importar-te a tu. I jo vull ajudar-te. Ho faig tot per ajudar-te.
I m'agradaria que poguessis entendre'm, la vida és sacrificar-se. Encara no t'he vist mai treballar. Te l'he de pagar jo el viatge? I viure allà? I els estudis?

Jo no et demano que m'ho paguis, però bé que si és a Bcn tu mateixa te'n fas la idea de qui ho pagarà. I jo segueixo sense demanar-t'ho.

Jo no sé com no se t'ha caigut la cara de vergonya encara.




Que deliciós és anar al revés que la resta del món..

lunes, 13 de enero de 2014

Doncs per no perdre el nord, me n'aniré cap al sud!


Hace mucho tiempo que podría haber asegurado que no necesitaba de objetos materiales para obtener felicidad, hace mucho tiempo o más bien nunca, había pasado una noche como la de ayer. Para que me ha servido? Para darme cuenta de lo tanto pero tanto pero tanto que mi gente me ama. Para amaros yo y agradecéroslo el resto de mi vida. Para sentir lo lejos que han quedado los que una vez me hicieron mal. Pero sobretodo para reír, para entender, para perder la vergüenza, para ser la protagonista, la adorada, la más feliz. Nunca en la vida algo me había hecho reír tanto. Nunca en la vida había estado tan segura de que ya no se me puede hacer más mal. Nunca en la vida había tenido unos padres, ni había sido una hija.

En mi bolsillo, una brújula. Para no perder el norte dicen.

Absoluta euforia. En mis cajones cosas de buceo, para ver la vida de otra forma. Algo de placer para olvidarme de este invierno. Ceras, pinceles, colores, pinturas… Inspiración. Dulces palabras, brindis y tarta sacher. Deseos. Recuerdos, amor; del bueno del que termina mal. Pompas de jabón, tardes de verano. Reducción de inseguridades e inyecciones de pura fuerza. Algo que no entiendo y que nunca entenderé. Más sonrisas. Muchas más. Nuevas fantasías sexuales, con la mujer de mi vida eh? Tu lo sabes yo lo sé. Dejar de esconderse. Imaginación. Complementos para ser feliz. O sexy. O feliz. Aun no estoy segura. Una peluca rosa porque si. Porque así la amo y así la amo. 3 botellas de ginebra. Algo indescriptible. Para marcar mi figura con todo su lujo y esplendor, digamos...  Burbujas de freixenet. Y un bigote rosa.. porque así.. todo conjunta? 10 flexiones abuelita goldita!

Una promesa. Mostrar mi sonrisa TODOS LOS DÍAS.

En mi cajita, una corona.  Porque soy de fucking princes. O fukin prinveeeees! O una alcohólica deshormonada con muchas ganas de dar amor y un litro de vodka en vena. Algo dulce y explosivo. 3 kilos de gominolas. Incienso y marihuana. Olor, riiiico olor. Peucos de esquimal, la cosa más adorable que han sentido mis pies.

En mi mano, una hucha. Una hucha vaquita pexioxa. Dios sabe lo que haré con ella. Pato y mis demás hermanas de la cantera lo saben también. Conocen mis intenciones al menos. “Si quiero tener un buen futuro la voy a tener que llenar.” SUEÑOS.

Fotos que nunca, nunca, nunca deberían salir a la luz. Pero las quiero conmigo ya!!! Conversaciones de madrugada. Peores que las de coreanos sin cejas. La cosita que más me encariña en este mundo. Lesbianas que un día recordaran la noche de ayer como la noche más bonita. Otras que por no estar, lo odiaran para siempre. No conseguir dormir.

Vergüenza. Desagradecimiento. Idiotez. Arrepentimiento. Mala conciencia. Recuerdos de una noche fantástica. Muchisiisisismas ganas de pedir perdón aunque nadie sienta que tenga que pedirlo. Abrazos. Millones de abrazos. Y besos, de quien no te lo esperas. Carcajadas. Revolcadas en el suelo de mi cocina. Atracadas de nevera al salir el Sol.
Promesas que necesitan de sexshop.  
Resaca. 
Y un viaje. o 2!
Echarte de menos.
Un masaje pendiente.
Una aventura mochilera. 
Una casa para limpiar. Con muuuucho que limpiar.


Amigas, que el solo hecho de pensar en ellas, llenan mis ojitos de pura felicidad.