Mi móvil no funciona, quien quiera encontrarme sabrá donde hacerlo.

No és moment, no és moment.
No em faria res dir-vos el que os estimo. Lo malament que em caieu de vegades tampoc. No sóc ningú com per posar-me en les vostres vides però que collons m’agrada fer-ho. Sóc així. Previsible, simple, complicada, exigent, deixada, obsessiva, callada, nerviosa, vomitiva, trista, boja, sóc boja, i us trobo molt a faltar. No tant a vegades. Ara mateix no.
Tingueu molt bon Nadal. Celebreu-ho tots amb família. Amb la vostra família i sigueu molt feliços. Ho dic de tot cor, ara no busco ofendre a ningú. De tant en tant si però ara mateix us desitjo de veritat molt bon Nadal, molta companyia, molt amor, molt carinyo, molts riures i somriures vull de veritat que sigueu feliços i que ho passeu bé. No us oblideu del que va passar fa un any, és important de veritat és molt important. Per tots i per mi. No us oblideu de mi no us ho perdonaria mai. MAI. Tampoc deixeu que la melancolia us enfonsi, si es que en teniu. De totes maneres no hi ha lloc per deixar que això passi. Demà pot ser un dia estrany. Tant estrany com vulgueu però no es pot deixar de celebrar. Hi ha una persona que ho necessita, i l’estimo. L’estimo segurament molt menys del que es mereix. Si hi ha algú que ho ha donat tot en la seva vida per mi ha estat ella.
Tampoc es tracta de que amb això algú es pugui ofendre. El que dic és més que cert. Si tinc la sort de ser aquí és per ella. Ningú és menys però mai ningú és més. Tinc la punyetera sort de que algú hagi cuidat de mi tot aquest temps. Tinc la punyetera sort de que no fos qui li tocava. A qui li tocava cuidar-me?

Segurament a mi.

No és moment d’escriure.. ara ho tinc més clar.
Ostia com que no em fa res, us estimo.
Moltíssim papa, i mama ((la d’ara) no dic res més sobre això), tiet, tots els tiets, avis, pols pau, cosins i més cosins, amics, amors, a tots, a la persona més especial, a les que ho hagin pogut ser. Jo no em deixo a ningú, us estimo a tots.

(nit trista de Sant Joan)

A la plaça el foc ja crema, l'àguila no és mai la primera,
tot és apunt, tot és preparat, es mouen les maces, tremolen les mans.

Ha quedat a la Ginesta, ja se sent ferum de festa.
Pel carrer costa avançar,
massa estrets per la gent que hi ha.
Pel carrer que va a la plaça hi ha una dona que escridassa.
La barreja de mà en mà, tot a punt per començar.

Ningú va poder imaginar, que algú ho havia d'aturar,
el que havia de ser una gran festa, va acabar amb un bany de sang.

Es troben les colles,

amics que s'abraçen.

Després dels salts, ens trobem a barraques.

I la música sona des de dalt les escales,

veig els balcons de l'infern i les llums que s'apaguen.

Salten els plens, es crema la plaça.

Ells sempre al mig, ningú no els atrapa.

Gira l'àliga, gira i gira, gira la gent.

els àngels s'ho miren, ja ha arribat el moment.

I a barraques tot es torça,

hi ha qui vol fer servir la força.

I ell que corre a defensar la salut del seu germà.

I al bell mig de la baralla, el xisclar d'una navalla:

taques de sang, crida la gent, ha caigut un inocent.

Ei fum, digue'ns què hem de fer..

tanca els ulls i somia

Si la realitat et dol,

-com un cop de puny-

si vols, 

puc provar-ho. 

Puc provar de ser la teva
refotuda realitat
.

Si ahir no m’hagués assentat a fumar amb tu, segur que avui no estaria així.

Deixa que ens mulli la pluja,

 podria passar-me el dia fumant amb tu.

-Vulguis o no hi ha persones que et canvien la vida.- 

No deixis de ser foc. 

S'espera de tu que cremis el que detestes.

A tu ningú t'ho impedirà.

Intenta canviar el món petita Poulain,
això sí, mai deixis que et canviï ell a tu.

...

El fum dibuixarà
l'inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l'aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.

Vindicarem la nit
i la paraula 'dona'.
Llavors creixerà l'arbre
de l'alliberament.

Bona nit princesa d'ulls rogents.

calcetines baratos (:

Dulce noche, dulces brazos desnudos

pecho con pecho,

nubes hechas para nadie..

..Tú eres mi inquietud.

Soy nadie,

soy tú, sin voz.

Soy ayuno,

soy bailarín sin un pie.

No hay luz ni Sol, mi cabeza no lo quiere,

estás tu, estoy yo,

y ninguna otra solución.

Hay quien dice:

"Por ti puedo morir".

Si no vive,

pocas cosas puede decir.

-Cuentos, lejos de mi.-

Quiero ser tu motivo.

Guardo sangre así.

Si tengo que ser quien lo dice, seré mil veces asesino.

Tu i jo, jo i tu?

Diferentes,

dos caminos, dos trenes.

Dos rincones.

Hagamos galaxia de dos mundos.

Compartiendo asiento,

mil cabezas y un momento,

solo tres en el mundo;

solo tú y yo estamos aquí.

Tu i jo,
jo i tu.

 Parlaré amb la lluna i el mar, els hi diré que em vinguin a buscar i vindran segur que vindran...

et miro i dorms

A dos dies de plorar espero arraulida,

sobre el teu vestit rebregat que encara guardo al meu armari

menys rosa del que era,

molt més lleig que quan et vas casar.

Se t'oblida?

A dos dies de plorar, 

perquè avui ja ho he fet i penso que demà sempre ha de ser millor.

Per tant, demà no toca, deixem-ho per dimecres. 

Escolta'm, que a tu et trobo a faltar.

Avui sóc un pèl més dèbil, bé, 2'400 pèls per a ser exactes, i t'ho havia de dir.

Creus que serà fàcil? Serà divertit? Ens en riurem molt del moment?

Si, ja. Jo es que penso el mateix.

Diga'm-ho si tot et sembla una merda! Crida'm fes-ho! No és suficient amb sentir el silenci.

Potser també t'agradarà saber que ningú ha tapat les esquerdes. I d'elles brollen, totes i cada una de les nits, un grapat d'esbarzers. 

Preciosos.

Carregats de roses roges i espines. 

Espines que estripen la pell i deixen marques, i fan sang, i no es cura, i no es cura, i no es cura mai.

Respira.

No sé si tindrà a veure amb el hivern, 

en que és de nit o que ha plogut fa poca estona, però al fred que ara mateix sento a les mans, m'explica que cada dia estàs més lluny. 

Però mira que et dic, que avui em sento una miqueta més amb tu. 

Una mica més absurda i fracassada. A la banda dels perdedors. 

Perdedors feliços això sí.

I una miqueta menys amb ella. 

I una miqueta molt més sola.

Ja no se sent olor a cafè.

Ara somric amb aquesta pell bruna. Que no sé on em portarà.

Que no li desitjo cap mal però que comença a complicar-se.

I no vull. 

Ja no vull.

A dos dies de plorar espero que, ja hagis après a consolar-me.