De tipa dura.

Ya que me ha acompañado todo el santo día la discografia entera de pereza, decir que merece la pena como mínimo escuchar esta canción, y si hay tiempo: por mi tripa, el sexo que me hace feliz, ella tiene un don, y llévame al baile.

Que no has sentit cops a la vida que de les caigudes se’n aprèn, que els anys no es perden  i que plorar no ha servit mai de res.

Seré una tia dura, ploranera però dura. Des de que he plegat de classes crec que han estat els dies mes profitosos de l’any fins ara. Arrel d'un consell m'he pres temps per pensar. En aquest entorn, en estimar, valorar, la família, l’amor, el permetre’m enfadar-me i no perdonar.

No tinc ganes de ser una moñas i venir a patejar culs a tot Déu. Sou a qui estimo i qui em feu posar així, avui entenc: “els teus problemes seran sempre els meus problemes”.

Avui entenc que probablement el problema no ha sorgit en la meva microfamília, que probablement l’arrel està molt solcada a terra i existia molt abans que jo, i que els meus pares.

Es diu que de pares maltractadors neixen fills maltractadors, que aquests, són una còpia del que han vist, i al no ser educats de manera correcta, en un futur seran incapaços d’educar com cal. (Suposo que sort en tinc del cau com a escola de vida, perquè del que se’m va donar a casa poc en podré aprofitar).

Penso en me macrofamília. Fins fa 7 mesos sols coneixia dos dels problemes existents. El de casa meva 1, i el de casa meva 2.

Això em portà a pensar en dues coses més: En me puta vida posaria la mà a sobre als meus fills, a casa mea no vull crits, no vull silencis, no vull plors, ni antipatia, ni indiferència, ni ignorància. No hi vull faltes de respecte, odi, rebuig, vergonyes, mentides i intolerància. Vull consciències sanes. Vull que es pugui aspirar a ser feliç. Jo si que hi crec en això.

Lo altre que penso és que si a casa meva 1 hi van haver problemes, i al alleujar-los (difuminar-los més aviat) i marxar, es van recrear a casa meva 2, és que possiblement els vaig portar jo. Que típic no lo de culpar-se? No vull donar excuses jo es que ho crec així. Es crearen problemes quan vaig començar a créixer. I no no els vaig crear jo però van sorgir amb mi.

I ara que? Casa meva 1 amb la família partida, és que potser estaríem morts sinó. Al menys jo si.

A casa meva 2 la cosa ha passat una mica al revés. Una família amb poc amor no és una família sincera i molt menys cohesionada. Per mi es començà a dividir, però amb mi es començà a trencar.

I ara que? El dictador a casa. Altrament dit síndrome de l’emperador el problema està en que el nostre emperador ja no és tant petit. Els cops fan mal, els crits fan mal i encara que fora de casa tot sigui jiji jaja la violència no sempre és continguda.

He de dir també que m’està semblant una puta merda no trobar ajudes de cap manera quan sembla a ser que és un problema cada cop més extés en aquest país i continent de merda. "...problemes de la burgesia..."

I novament una cosa que com més casos conec més fotut he trobat, la figura del pare SEMPRE SUDA de TOT.

Tornant a la macrofamília, tot i que sembla que les coses no sortiran mai del tot a la llum crec que es poden començar a intuir. Diguem doncs que de pares maltractadors NO neixen fills maltractadors. Però en famílies amb problemes de base, serà realment difícil corregir-los a cada nova generació. Pel contrari, amb el pas del temps es crearan més problemes, i empitjoraran els ja existents. Jo em declaro excepció.

Si per mi fos els diumenges s'hauria de prohibir reflexionar.

He odiat a més no poder haver somniat amb me mara.

He cregut oportú permetre'm estimar.

He entès que per mala sort, m'ha tocat viure una vida difícil. Però és el que hi ha, això va a sorts no? La família no es tria. Però no ho sé, no tot s'acaba aquí. Avui també he entès que d'altres coses tampoc m'han estat justes. Avui em permeto enfadar-me per haver sigut víctima.