A dos dies de plorar espero arraulida,
sobre el teu vestit rebregat que encara guardo al meu armari
menys rosa del que era,
molt més lleig que quan et vas casar.
Se t'oblida?
A dos dies de plorar,
perquè avui ja ho he fet i penso que demà sempre ha de ser millor.
Per tant, demà no toca, deixem-ho per dimecres.
Escolta'm, que a tu et trobo a faltar.
Avui sóc un pèl més dèbil, bé, 2'400 pèls per a ser exactes, i t'ho havia de dir.
Creus que serà fàcil? Serà divertit? Ens en riurem molt del moment?
Si, ja. Jo es que penso el mateix.
Diga'm-ho si tot et sembla una merda! Crida'm fes-ho! No és suficient amb sentir el silenci.
Potser també t'agradarà saber que ningú ha tapat les esquerdes. I d'elles brollen, totes i cada una de les nits, un grapat d'esbarzers.
Preciosos.
Carregats de roses roges i espines.
Espines que estripen la pell i deixen marques, i fan sang, i no es cura, i no es cura, i no es cura mai.
Respira.
No sé si tindrà a veure amb el hivern,
en que és de nit o que ha plogut fa poca estona, però al fred que ara mateix sento a les mans, m'explica que cada dia estàs més lluny.
Però mira que et dic, que avui em sento una miqueta més amb tu.
Una mica més absurda i fracassada. A la banda dels perdedors.
Perdedors feliços això sí.
I una miqueta menys amb ella.
I una miqueta molt més sola.
Ja no se sent olor a cafè.
Ara somric amb aquesta pell bruna. Que no sé on em portarà.
Que no li desitjo cap mal però que comença a complicar-se.
I no vull.
Ja no vull.
A dos dies de plorar espero que, ja hagis après a consolar-me.
No hay comentarios:
Publicar un comentario